Anàlisi del mes de JULIOL de 1998 del Servei Analitico-Informatiu de la XARXA BASCA ROJA
1998: LA JULIADA BIS. ESPANYA, TURCA, ÉS LA "PERSONA FEIXISTA MALALTA" DE LA UNIÓ EUROPEA.
Un any desprÉs de de LA JULIADA, un any desprÉs de que el Govern d'Espanya organitzara contra l'esquerra abertzale basca la mÉs gran mobilitzaciÓ de masses coneguda en Europa desprÉs de la desapariciÓ de l'Alemanya nazi, fracasada aquesta, aquest Govern ha perpetrat un altre rècord feixista: el primer tancament d'un diari en un Estat "democràtic" europeu des de 1945. Tancament il.legal, inconstitucional, del diari EGIN i de la seua emissora germana EGIN IRRATIA, tancament del que --increiblement babau-- ha fet gala de ser l'autor el Govern espanyol. Tancament disfressat per la intervenciÓ d'un jutge submís que no ha respost quan, d'aquesta manera, ha estat definit com una titella. Un tancament feixista.
9. Quin és l'objectiu essencial, genètic, d'un règim feixista. Com la forma en que ho ha aconseguit l'Espanya del Rei que Franco nomenà la fa feixista "de nou ordre". I perquè aqueix objectiu preanuncia un possible "progrom" contra l'esquerra abertzale.
- Recuperar taxa de benefici en una situació de crisi. - Millorar les condicions de reproducció de capital a favor dels nuclis decisius i decisoris del Capital Monopolista. - Facilitar l'increment de l'explotació dels treballadors garantint que la seua resistència serà mínima i la seua submisió màxima.
Aquest és el codi genètic del feixisme. Aquestes són les funcions, les tasques, els objectius genetico-estructurals del feixisme. Tot el moviment real generador de feixisme està encaminat per aquest seu ADN a la consecució de l'objectiu instrumental de la destrucció de les eines creades per la classe treballadora per a defendre's contra l'explotació: sindicats, partits de treballadors. Per a que aquesta destrucció garantisca la consecució de l'objectiu principal: augmentar l'explotació.
En la tercera pàgina del present text ressenyí una dada significativa de l'èxit del règim feixista de Franco en la consecució d'aquell objectiu principal: el salari real agrícola, mesurat en els Kg. de forment que podien comprar-se amb un sou, caigué fins a ser en 1951 la meitat del de 1936, i no tornà a recuperar el nivell inicial fins a 27 anys després, en 1963.
Indiquí també que per a aconseguir açò el règim feixista de Franco aconseguí plenament l'objectiu instrumental: destruí els sindicats i partits de treballadors, primer delmant les seues files en una guerra de desgast i --després de vencer-- afussellant i empressonant els seus dirigents, quadres, militants i votants per centenars de milers en els anys quaranta.
L'Espanya del Rei que Franco nomenà també ha aconseguit l'objectiu principal: augmentar l'explotació. En dos moviments succesius. El PRIMER fou el dels Pactes de la Moncloa en 1977 congelant salaris quan la inflació no sols era de dues xifres, sino que superava el 20 per cent anual. El SEGON, durant els governs del PSOE, trencant el caràcter obligadament fixe i indefinit dels contractes de treball, instaurant la precarietat i temporalitat extremes, introduint legalment els nous "negrers" --les ETTs, les Empreses de Treball Temporal--, disminuint i suprimint les indemnitzacions per acomiadament, ets, etc. Amb el resultat de que Espanya actualment ostenta el rècord europeu de taxa de precarietat laboral. Quasi la meitat dels treballadors contractats per les empreses privades i més d'un terç del total dels treballadors asalariats (que viuen d'un sou) NO tenen contracte fixe. I LEGALMENT s'ha reduït en un 40 per cent la remuneració dels treballadors temporals. Amb els corol.laris de que hi ha més de vuit milions de pobres a l'Estat espanyol i de que una enquesta OFICIAL de l'Institut Nacional d'Estadística --ABC del 2-8-1998, pàg. 72-- mostra que a 67 de cada 100 famílies espanyoles els seus ingressos els facen arribar a final de mes amb dificultat, i que un 75 de cada 100 no poden estalviar.
De manera que l'Espanya del Rei que Franco nomenà continua estant tan Espanya feixista com la de Franco, sols que metamorfoseada i disfressada de "demòcrata", de "parlamentària". Continua estant feixista no sols perquè el seu origen i el de les persones que l'han construït és feixista, no sols perquè els aparells feixistes d'Estat del franquisme (Exèrcit, Policia, Guàrdia Civil, jutges, fiscals, carcelers, funcionaris de tota mena, etc.) NO han patit CAP depuració de responsabilitats, no sols perquè NO s'ha produït cap devolució ni compensació per les riqueses rapinyades i acumulades pels feixistes (al PNB i la CNT, per esmentar sols dos exemples, encara no se'ls han tornat els edificis i les propietats que se'ls robà), i NO ha hagut CAP revisió de fortunes. Sino també PERQUÈ HA ACONSEGUIT EL QUE SÓN ELS DISTINTIUS OBJECTIUS PRINCIPAL I INSTRUMENTAL DE TOT RÈGIM FEIXISTA.
Objectiu principal: augmentar l'explotació sense resistència en època de crisi.
Objectiu instrumental: destruir els sindicats i partits de treballadors que podrien generar resistència a l'explotació redoblada.
Precisament el que fa el feixisme de l'Espanya del Rei que Franco nomenà un feixisme "de nou ordre" és la forma en que s'ha produït aquesta destrucció. El perfil de les circumstàncies que ha moldejat l'actual feixisme "diferent" espanyol sigué la planificació pels "tancs de pensament" ianquis (i pels que amb ells aviat cuallaren en la Trilateral) d'un pla "diferent" per a la destrucció dels sindicats i partits de treballadors espanyols. Planificació i execució (posada en pràctica) realitzada alhora que aquests mateixos "tancs de pensament" planificaven i aplicaven a Xile la destrucció feixista "classica" dels partits i sindicats de treballadors xilens: a sang i foc.
Recordeu les darreres seqüències de "Novecento"? El treballador roig Olmo explica als jornalers que no cal matar físicament el patró perquè ja està socialment, estructural, funcionalment mort com a patró Ja no hi ha patró perquè ja no té les terres, ja li les han agafat els jornalers armats. El patró sense terres i desarmat és sols una persona que fou patró.
Aquest és el model seguit pel feixisme "de nou ordre" espanyol. No cal destruir físicament, ni afussellar, ni empresonar, ni perseguir els partits i sindicats de treballadors. Simplement cal aconseguir que DEIXEN DE SER I D'ACTUAR com a partits i sindicats de treballadors, i que, tot al contrari, SIGUEN I ACTUEN com a instruments i altaveus de bloc de classes dominant, que difonguen al si de la classe treballadora el discurs del Capital. Ni tan sols cal disoldre'ls ni fer-los canviar de nom i sigles; tot el contrari, convé que es conserven amb la doble finalitat de que: a) aquests noms i sigles, i la memòria històrica que se'ls hi afegeix ajude a enganyar millor al públic; b) la seua existència dificulte o bloquege la possibilitat de que apareguen NOUS i autèntics sindicats i partits de treballadors.
Com s'aconsegueix aquesta destrucció real, material, dels partits i sindicats de treballadors mantenint la seua corfa (nom, sigles, banderes), mantenint el seu rostre convertit en màscara i careta? Evidentment, canviant la seua situació (el seu ser). Perquè en canviar la seua situació (el seu ser) canvia també la seua consciència (recordeu: és la situació (el ser) la que conciciona la conciència; si hom no viu com pensa, acaba per pensar com viu).
Com es canvia la situació (el ser)? Podrint-lo, corrompent-lo. Naturalment començant pel cap, en el doble sentit de cap jeràrquic i cap pensant. Perquè els partits i els sindicats, com els peixos, comencen a podrir-se pel cap (aquesta és una de les febleses de l'estructura rígida jeràrquica). I perquè si no hi ha teoria revolucionària, tampoc hi ha pràctica revolucionària.
Això és el que feu l'Espanya del Rei que Franco nomenà. Podrí el cap dels partits i sindicats de treballadors. Corrompí les cúpules, bé comprant-les, bé substituint les existents per altres més dòcils i comprades prèviament amb avançaments en metàl.lic (fons CIA disfressats de "solidaritat" via fundacions USA, arribades via les alemanyes Fundació Friedrich Ebert, Fundació Neuman, Fundació Adenauer) i amb promeses del tipus temptació del desert: tot açò serà teu si postrant-te m'adores. Com fou el cas del PSOE, per exemple.
I després aconseguí que aquestes cúpules corromperen les estructures dels partits i sindicats de treballadors, desmobilitzant-los, generant abundoses despeses per a pagar nombrosìssims buròcrates controladors dels afiliats. Que les mínimes quotes no podien sufragar, i que es cobriren amb donacions de l'Estat. Fins que aquests partits i sindicats de treballadors esdevingueren aparels de l'Estat, pagats pel pressupost de l'Estat capitalista (avui ni la vuitena part de les despeses de CCOO es paguen amb les quotes dels afiliats).
Així sigué com s'aconseguí l'objectiu feixista instrumental de la destrucció dels partits i sindicats de treballadors a l'Espanya del Rei que Franco nomenà; i així sigué com les corfes buides del PSOE i PCE, de CCOO i UGT, farcides tan sols de funcionaris de l'Estat capitalista disfressats "d'alliberats", serviren a l'objectiu principal feixista: augmentar l'explotació de la classe treballadora. Sigueren el PSOE i PCE, CCOO i UGT, els que signaren els Pactes de la Moncloa. Sigué el PSOE en el govern el qui destruí la contractació fixa indefinida i rebaixà un 40 per cent els sous dels asalariats amb contractes temporals. Han estat CCOO i UGT es qui han signat a recent traidora Reforma Laboral. Han estat els quatre els que han cridat durant dos decenis en les fàbriques, en el curre, la mentida del Capital: cal baixar, congelar, reduir els sous, per a que pugen es beneficis, perquè aquests beneficis són la inversió de demà i els llocs de treball de despus-demà.
Cal reconeixer l'elegant "classe", i eficàcia, del NOU disseny feixista espanyol, del "colp tou feixista". És la mateixa del nou feixisme de la Unió Europea. La Unió Europea, la Bèstia de Maastrich, ha realitzat anàlogament un altre "colp tou feixista" sense quasi resistència dels treballadors. La Unió Europea ha arrabassat als Parlaments nacionals mÉs del 80 per cent de les seues competències per a controlar la vida econòmica dels seus pobles. És a dir, a Unió Europea ha arrabassat aquestes competències a les classes treballadores i resta de classes aliades que en el seu moment aconseguiren per als seus Parlaments aquestes competències arrabasnat-li-les per la força als monarques absoluts.
I la Unió Europea ha lliurat aquests poders no a un nou Parlament triat per tots els Pobles, sino a dos Òrgans que NINGÚ tria: el Consell de Caps d'Estat i de Govern, i el Banc Central Europeu. Ambdós integrats per tècnics (de la política en el primer cas, i de les finances en el segon) al servei de les transnacionals europees i ianquis.
La Unió Europea ha consumat aquest "colp tou" sense resistència de la classe treballadora enlluernant les europees i europeus amb el mite de "la construcció d'Europa", de la mateixa manera que el bloc de classes dominant espanyol ha consumat el seu "colp tou" enlluernant els espanyols amb el mite de la "construcció de la democràcia i l'entrada d'Espanya a Europa". Chapeau per ambdós!!
 |
 |
 |